Blogcrowds

divendres, 22 de setembre de 2017

Després d'una pista de l'amic Josep Bacardit i havent trencat la teranyina inicial que envolta una petita referència al marge, hom pot estirar de fils i de tant en tant surten dades que cal anar furgant per a trobar part d'aquell coneixement perdut dècades enrera. Aquest és un d'aquests casos on podem explicar-vos alguna annècdota més del nostre poble.

La celebració de la Nit de Sant Joan és pagana i forma part de les festes solsticials, com la del Nadal. La tradició la situa molt abans de la implantació del cristianisme en un culte al sol i a l'allargament del dia pel solstici d'estiu.

Val a dir que al segle XVIII ja es van dictar certes lleis que pretenien posar fre a les fogueres dins la ciutat de Barcelona, cosa que ens fa pensar que la tradició del foc de Sant Joan estava molt arrelada.

La tradició va patir amb major o menor intensitat diverses prohibicions, recomanacions durant els segles posteriors, incloent-hi bona part del segle XX.

Foguera de Sant Joan  en una auca del darrer terç de segle XIX.

De tot aquest culte al foc durant la nit de Sant Joan, es va instaurar l'any 1955 el que coneixem com la flama del Canigó, quan Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels anomenats Països Catalans.

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu als boscos d'aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes:

Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

El 26 de Juny de 1907 al diari "La Publicidad" es va publicar un extracte de viles i pobles que van adherirse a la iniciativa de fer una foguera per Sant Joan a l'indret més elevat de cada poble, a la fi que fos visible des d'arreu.

Surt un llistat de diverses poblacions i l'indret on es va fer la foguera. Al llistat surten un parell de referències de gran interès:

Fogueras Patrióticas

Adhesions dels punts ahont cremaran fogueras

(...)
Sellent, al cim más alt de la montanya del Canigó
(...)
Els elements nacionalistes de'ls pobles de Vilelbe Baixa y Margalef y pobles comarcans del Priorat, responent á la crida feta per lo periódich La Veu de Capellades, encendrem la revetlla del dia de Sant Joan y en la cim més alta del Mont-Sant y en lo turó conegut vulgarment per la Cogulla una gran fogata.
Tossa.- Ab incomparable entusiaste els solidaris d'aquesta vila, que ressorti exemplar en las darreras eleccions, donant á Solidaritat un contingent de sufragis sense passio, han acordat encendrer una grandiosa foguera al punt mes alt del cap de Tossa, conegur per Puig pel molí de vent, la nit de Sant Joan. Dit foch se veurá desde Barcelona á França, de la gran majoria dels pobles de la costa.
(...)
Montcada, al turó del mateix nom.
(...)


Ja el 1907 apareix que al poble de Sallent, es feia una foguera de Sant Joan al cim més alt de la muntanya "Canigó".

Hem consultat amb l'expert Ferran Sánchez Agustí, del poble de Sallent, per tal de saber si, en aquest municipi de la comarca del Bages, hi ha també una muntanya amb el nom de Canigó. Segons ens ha pogut dir, fa referència a "El Cogulló", antic jaciment ibèric i muntanya de sal avui dia.

Fixeu-vos també que a Montcada (i ben escrit) surt referenciat l'existència d'una foguera al cim del Turó.

Això ens apunta que Montcada va ser un dels pioners en formalitzar després de la Reinaxença la tradició del concepte de foguera patriòtica catalana per Sant Joan, evolució que va portar a la flama del Canigó, mig segle després.

A Montcada ja s'havia fet alguna altra foguera dalt del Turó. Un exemple va ser per la festa major del 1886, on es va fer una simulació d'un volcà. Cliqueu aquí per a saber més.

Dels dos apunts més extensos dels pobles del Priorat i de Tossa de Mar es dedueix cert fervor nacionalista català molt vinculada amb la festa i la foguera de Sant Joan.


Fons: Diari "La Publicidad", 26 de Juny de 1907. Pàgina 2. 

divendres, 15 de setembre de 2017

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.


Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

  • Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.
  • Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.
  • Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.
  • Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.
  • Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.
  • Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

  • Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.
  • Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.
  • Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.
  • Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.
  • Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

  • Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
  • També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
  • Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
  • Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
  • Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
  • Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
  • Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.


Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001

divendres, 8 de setembre de 2017

Un dels Alcaldes de Montcada i Reixac durant el règim polític de la segona república espanyola, va ser en Josep Pi i Subatella, que exercí el càrrec  entre el 1932 i 1934, després de substituir a Josep Espinassa. Eren temps de canvis polítics dels governs de la república.

Corria el mes d'Abril de 1932 quan el dia 13 es va oficiar una sessió a l'Ajuntament en que es va acordar que el poble havia d'adherir-se com a municipi favorable a "una ferma voluntat de Catalunya de governarse per si mateixa". Tant és així que l'Alcalde Josep Pi va escriure una carta a Francesc Macià el 20 d'abril d'aquell 1932, donant a conèixer aquesta voluntat i la seva ferma voluntat que l'Estatut de Catalunya s'aprovi.

Aquest Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya, va ser anomenat popularment Estatut de Núria i impulsat pel President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, quedant aprovat en referèmdum pel 99% dels votants.


Fons: Arxiu Nacional de Catalunya.

divendres, 1 de setembre de 2017

Arriba el mes de setembre i amb ell una nova postal del nostre poble, en aquest cas, una imatge de l'amic Joan Matllo on podem veure el poble de Montcada des del pont del riu Ripoll.


Una imatge que, amb certa saturació de color i amb la distància que les separa, m'ha recordat al barri de Caminito a Buenos Aires.

repturperu.com

Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'Octubre.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Encara que sense saber si, la carretera que es descriu i observa a la següent imatge, és el camí de frança al seu pas per Montcada, o bé alguna altra carretera d'algun poble de les contrades, com l'antiga carretera de Montcada a Terrassa, ens ha semblat interessant mostrar com es traginava d'un poble a un altre ara fa més de 100 anys, l'any 1911.


Autor: Desconegut

divendres, 25 d’agost de 2017

Una bonica imatge acolorida del poble i el riu Besòs als anys 60.


Podem veure el poble i també el turó ja molt malmès. Al riu es pot veure el pont provisional que es va bastir durant el primer trimestre de l'any 1963, després de la riuada de 1962 que s'endugué la passarel·la de 1911. Aquest pont provisional va existir fins el 1967 aprox.

La imatge pertany a la mateixa col·lecció que la següent postal, probablement ambdues realitzades per la llibreria Trimer.



Fons: Probablement llibreria Trimer.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Al darrera de la fotografia diu 20 de maig de 1962 i ells són alumnes de La Salle.


Identifiquem els que falten? Feu servir els comentaris d'aquest article.


01.- Carmelo Lega
02.- Forn (era de Mollet)
03.- Josep Capella
04.- Muñiz
05.- José Luis Rodríguez Solbas
06.- Joan Suñé ?
07.- Pedro López
08.- González
09.- Carrizo
10.- Almodovar
11.- Clapés
12.- ?????
13.- Juanito Martínez
14.- ?????
15.- Caballero
16.- Núñez
17.- Fernàndez
18.- Pere Colomé
19.- Josep Vinyals ?
20.- Fernando
21.- Renom
22.- Pedro Ramirez
23.- Pérez
24.- Andreu Garcia
25.- Franquesa
26.- ?????
27.- ?????
28.- Jordi Vilalta
29.- Juan Alcala Miñarro
30.- Toni Soto
31.- Mateu
32.- Andreu Garcia (Caravaca?)
33.- Lega
34.- Lito
35.- Chaverri, Carlo
36.- Pere Mañosa
37.- Torrecillas
38.- Fidel Manent
39.- ?????
40.- Julian Vinyals
41.- Arredondo
42.- "Fernandito"
43.- Juan A Díez
44.- Garcia
45.- Vilardell (germà nº 1, Vivien a Gallecs)
46.- Palacios
47.- Sallent
48.- Rafegas
49.- Arranz
50.- Petit, Josep Maria
51.- Manils
52.- Castillo
53.- Vilardell (germà nº2, Vivien a Gallecs)
54.- Béjar , Manuel
55.- Alfonso Carrasco Lopez


divendres, 18 d’agost de 2017

A la part del darrera de la següent postal del 1943 trobem un bonic dibuix de les muntanyes i turons de la Serralada de Marina i cases.

És de gran interès el poder tenir un testimoni gràfic dels topònims en aquells anys més durs de la postguerra. Veiem la zona ampliada:



Surten els següents indrets:


  • Les maleses amb els seus dos turons: Malesa Gran i Malesa Xica
  • Coscollada: El turó més alt de Badalona.
  • Turó de Roca Plana: Ja conegut així com a mínim des del segle XVIII
  • Sant Climent: L'ermita de Sant Climent, situada encara avui dia al serrat de de les ermites, a Badalona.
  • Sant Onofre: L'altra ermita del serrat de les ermites.
  • Puig Castellar Sobirà: Curiosa descripció del Puig Castellar que coneixem avui dia.
  • Puig Castellar Jussà: El turonet que hi ha sota el Puig Castellar.
  • Ca l'Artiller: Avui dia convertit en restaurant amb el mateix nom.
  • El Collet: Avui dia conegut com el Coll de la Vallensana, o Coll de Can Roda Soques, tot just al camí que ens permet arribar al barri del Bosc d'en Vilaró des de la carretera de Vallensana.
  • Can Toi: Avui convertit en restaurant amb el mateix nom.
  • Turó de Moia: Avui dia coronat pel repetidor de Montcada.
  • Can Viló (i collet de Can Viló): Actualment hi viuen familiars de Can Piqué.
  • Turó de l'Atalaia:
  • Turó de l'Artiga
  • Casa Pax: Casa de les oficinistes, coneguda també com Can Fàbregas.
  • Turó de la Miranda:
  • Castellet: El turó ja proper a Reixac.
  • Rexac: Sant Pere de Reixac.
  • Turó de Can Donadeu: Manté el nom de la casa de Sant Fost.
  • Turó de Vilatort: En honor a l'hostal del mateix nom que hi va haver proper al torrent de Vilatort.
  • Can Pesses: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Pla: Masia històrica encara avui en peus.
  • Torre Blanca: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Can Fontanet: Masia històrica encara avui en peus i coneguda com a restaurant Masia de Reixac.
  • Can Andreu: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Ca la Roseta: Casa actualment coneguda amb el mateix nom. Roseta de Rosa Riera Navarra, la meva rebesavia.
  • Can Matllo: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Can Badaló: Casa d'un estiuejant barceloní amant de l'aquarel·la.
  • Can Moia: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Micolau?
  • Can Bonet d'abaix: Casa modernista de Can Bonet, avui dia un restaurant xinès.
  • Can Cunills: Casa actualment coneguda amb el mateix nom Torre dels Conills.
  • Can Oriol: Casa actualment coneguda amb el mateix nom o també com Can Miralpeix.
  • Turó Tort: Turó de can Tort.
  • Turó Rata: Turó d'en Rata.
  • Can Riba:
  • Torre dels Frares: Masia històrica encara avui en peus.
  • Can Valentí: Casa modernista actualment coneguda amb el mateix nom, propera a Can Filaina.
  • Can Rata: Masia actualment coneguda amb el mateix nom.
  • Turó de la Boga: 

A la part del davant surt una imatge del Sagrat Cor de Jesús. Imatge que va ser beneïda a Reixac el 5 de setembre de 1943


La part del darrera amb el dibuix:

divendres, 11 d’agost de 2017

Avui volem oferir-vos una bonica estampa de la llera del Besòs, realittada l'any 1915.



Fons: Audot desconegut.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928) va ser un dibuixant i tipògraf català que, durant el darrer terç del segle XIX, va visitar en diverses ocasions Montcada i Reixac en un conjunt d'expedicions científiques i culturals de l'anomenada Associació Catalanista d'Excursions Científiques, de la que Canivell va ser fundador el 1876.

Una de les excursions més conegudes que va realitzar al nostre poble i que va documentar amb bona precisió el 1878, va ser a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

En aquella excursió es van meravellar de la masia de Can Fontanet (avui Restaurant Reixac) i de les seves finestres gòtiques, així com dels origens romànics de Reixac, tot precisant l'existència d'algunes pintures que hi havia a alguns dels altars laterals i de les parts de l'antic retaule, que per cert, avui dia en poder del Museu Diocesà de Barcelona.

Canivell també parla de l'antic sepulcre del segle XIV d'Alamanda de Reixac, que llavors estava al costat de l'escala del cor de Reixac i que van atrevir-se a obrir, observant dos cranis al seu interior.

Pau Febrés Yll, contemporani de Canivell va arribar a dibuixar una bonica estampa de Sant Pere de Reixac, el 1898, que ens dóna una visió gràfica de l'indret en aquells darrers anys del segle XIX.

Composició realitzada per Pau Febrés el 1898, on podem veure la torre del campanar de l'església de Reixac, una parella de guàrdies civil que caminen darrera de dos homes. A l'altra banda un home amb barretina que recolza una pala a l'esquena, un nen, una ovella i un gos.

Ja finalitzant aquella excursió, l'autor ens parla d'un artefacte allotjat en un dels finestrals de l'església de Reixac que s'utilitzava per a tocar les campanes des de la rectoria, que no sabem si mantenia cert automatisme, però que defineixen com "curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia".

Un cop feta aquesta prospecció a Reixac es van dirigir dalt el Turó de Montcada a investigar l'antiga Cova de Na Guilleuma, endinsant-se fins que la temeritat superava el sentit comú. La visita al turó va finalitzar amb la troballa d'una bala de pedrer (una espècie de morter que tirava boles de pedra).

Podeu consultar el detall de l'excursió clicant aquí.

Durant aquelles visites, Eudald Canivell va realitzar dos dibuixos que ens aporten informació rellevant sobre la fisonomia del castell de Montcada, malgrat aquest va ser enderrocat gairebé en la seva totalitat pels fets de la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808.

Encara i així, durant el darrer terç del segle XIX i coincidint amb l'existència del telègraf òptic que hi va haver dalt el turó, Eudald va realitzar els següents dibuixos del que quedava del castell dels Montcades. En concret, sabem que un dels dos dibuixos es va fer el 7 d'abril de 1876.

 Ruines del castell de Montcada al cim del turó. Eudald Canivell. Fons AHCB.


7 d'Abril de 1876, Ruines de la Torre de l'Homenatge del Castell de Montcada. Eudald Canivell. AHCB.

La descripció que fa l'AHCB dels dibuixos, descrites al peu de cada imatge, ens dóna una visió gràfica i inicial del que quedava el 1876, un contrast amb les primeres fotografies, realitzades anys després del mateix indret:


Val a dir que la primera noticia de l'existència del castell dels Montcada la tenim ja l'any 1023 i, només queda esperar que en un futur tinguem l'ocasió de poder gaudir d'una imatge de l'esplendor del castell des Montcades que va coronar el nostre estimat Turó.


Un castell impugnable, tant és així que el 1223 els Montcada van resistir l'atac de l'exèrcit reial comandat per Jaume I, disputa motivada per un falcó, que després de tres mesos de setge va retirar-se. Aquest fet va donar peu a diverses llegendes sobre les cavitats i coves del turó.

Fons: Fundació Cultural Montcada, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

divendres, 4 d’agost de 2017

Avui volem donar-vos a conèixer dos imatges de l'antiga font del Tort, amb la seva fisonomia quan hom anava a menjar la truita.





dimarts, 1 d’agost de 2017

L'Agost ens visita i com no podia ser d'una altra manera, ho fa amb una nova entrega de les postals Punts de Vista.

En aquesta ocasió amb una bonica estampa del Riu Besòs i la Torre dels Conills, instantània realitzada per l'amic Joan Matllo.


La tempesta que s'apropa, el riu, l'aigua, el reflex, el color plom gairebé en blanc i negre en contrast amb el groc de les canyes i de la casa. No trigaran en venir els llamps, els trons i aquelles tempestes d'estiu.

Esperem que us agradi.

Salutacions.

divendres, 28 de juliol de 2017

Alguns encara la recorden, d'altres no la hem vist mai, però a Reixac hi va haver una font amb una aixeta per a refrescar-se.



Fons: Làmina procedent de l'obra "Catalunya" de Josep Pla. Editorial "Ediciones Destino". 1966.

divendres, 21 de juliol de 2017

Avui volem donar-vos a conèixer unes imatges de la casa i parc de les aigües i la mina del reixagó en unes imatges de finals dels 80.







Fons: Manuel, Pere de. Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

divendres, 14 de juliol de 2017

Fa un parell d'anys vàrem trobar una referència que ens ofereix la prova de major antiguitat del topònim Mas Rampinyo i que data de l'any 1874 (si voleu consultar-ho premeu aquí i aquí).

A banda de la referència documental explícita de l'existència del topònim el 1874, vam trobar també alguns plànols militars de la zona de Mas Rampinyo, de l'any 1870, on el topònim Mas Rampinyo no apareix, i s'estableix la zona com "Barrio de Reixach". D'altra banda, altres plànols de 1862 del mateix indret també fan referència al barri amb el mateix nom.

Ara per ara, això ens fa pensar que el topònim Mas Rampinyo va néixer en aquella dècada dels anys 70 del segle XIX.

També vam recordar l'origen del mot en les dos vessants conegudes. La primera la que apuntava a una de les cases del pla de Reixac més apartades on es reunien alguns lladres que rampinyaven o robaven. La segona i potser la més acceptada és la que vincula el topònim al passat agrícola i pagès del barri i al fet de rampinar el blat (una de les tasques del batre el cereal).

Avui volem donar a conèixer un nou plànol, també de 1862 on el topònim Mas Rampinyo tampoc surt referenciat, cosa que torna a demostrar que si el topònim existia llavors, aquest no mantenia cap estatus oficial al barri.


El plànol, d'origen militar i realitzat pel Tinent-Coronel  Francisco Coello el 1862, descriu en detall tota la província de Barcelona.

Els topònims que apareixen sobre el nostre poble són:

- Tº (...) [Sobre el turó, on es fa referència al telègraf que el 1862 ja estava en runes]
- Estación de FC de Moncada
- Moncada
- Posada de Don Pedro Gil  [Que per la seva ubicació sembla ser Font Freda]
- Iglesia de Reixach
- Mesón  [Que per la seva ubicació sembla ser Les Indianes]


Fons: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

divendres, 7 de juliol de 2017

Entre l'agost del 2011 i el novembre del 2012 vam estar treballant en detectar, buscar i trobar totes les sèries de postals que va realitzar Àngel Toldrà Vianzo (Postals A.T.V.) a principis de segle XX.

Just després, entre el desembre 2012 i l'abril 2015, vam fer la cerca de les sèries de postals realitzades per un dels altres editors de renom, Lucien Roisin Besnard (Postals Roisin).


A diferència de les de Toldrà, per les postals de Roisin no hi ha cap índex documentat, per tant l'estratègia ha estat diferent i hem anat recollint totes les postals que han parat a les nostres mans durant quatre anys i mig.

A dia d'avui, ha passat més de dos anys sense trobar-ne cap de nova i hem pogut centralitzar un total de vint-i-una postals Roisin dedicades a Montcada, amb una numeració concreta:
  • 1 - Vista General.
  • 2 - Vista General.
  • 2 - Vista Parcial de la vila, desde Torre Oriol
  • 3 - Casas Consitoriales
  • 3 - Puente del Besós
  • 4 - Bifurcación
  • 4 - Plaza
  • 5 - Calle Mayor
  • 5 - Calle Mayor
  • 6 - Fábrica Asland
  • 7 - Ferrocarril M.Z.A.
  • 7 - Colonia Asland
  • 8 - Carretera de la Roca
  • 8 - Ermita del Turó
  • 9 - Camino Vallensana
  • 9 - "Font Pudenta"
  • 10 - Torre Oriol
  • 10 - "Font de Mitja-Costa"
  • 11 - Reixach
  • 11 - Casa Fábregas
  • 12 - Fuenta "dels Avellaners"
  • 12 - Reixach desde la carretera de la Roca
Veiem referenciades dos sèries generals, doncs hi ha una doble numeració d'algunes de les postals, que fan pensar pertanyen a fotografies realitzades la primera dècada del segle XX, probablement entre 1908 i 1910 i una segona sèrie realitzada a la segona dècada, probablement entre 1911 i 1918. Un clar exemple és el pont sobre el riu Besòs, bastit el 1911, que surt i deixa de sortir a les imatges.

Seguint aquesta línia, a la col·lecció faltarien postals d'alguna de les dos sèries (una postal número 1 i una altra de la 6) com a mínim.

El repte queda servit per qui pugui trobar, si és que realment existeixen, aquestes dos postals desaparegudes de Montcada de la col·lecció Lucien Roisin.

Cliqueu aquí per a veure la col·lecció sencera.

dissabte, 1 de juliol de 2017

No es pot negar que els barris de Montcada i Reixac són entitats que mantenen un caràcter marcat, forjant el seu propi estil de barri.

Can Sant Joan n'és un clar exemple i per aquest motiu, aprofitant que tot just fa una setmaneta del passat 24 de Juny, dia de Sant Joan, avui primer de Juliol us oferim una estampa d'aquest barri montcadenc.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'agost.

divendres, 30 de juny de 2017

Avui només volem fer un petit homenatge d'una família desconeguda que ahir va fer 94 anys es van prendre aquesta foto a Montcada com a unitat familiar, al davant del que sembla, perills a banda, una petita foguera en mig del bosc.


La fotografia mostra una família mitjana, parella i tres fills, tots amb espardenyes de veta blanca que semblen força noves, potser per a la ocasió, excepte la nena que sembla portar unes sabates, probablement cedides d'alguna altra familia.

El rebre roba i sabates d'altres no era pas una pràctica poc habitual, el traspàs dels vestits entre germans i inclús entre famílies es portava a la màxima expressió, fent-ne un ús molt responsable dels recursos de la vestimenta. Un clar exemple el veiem representat amb el fill mitjà, qui porta els pantalons d'un nen més gran, segurament del seu germà més gran, amb els tirants ben estirats.

L'home abraça a la seva parella que sembla mantenir un rostre compungit i subjecta amb aparença protectora al fill que segurament serà hereu, un clar exemple de família catalana de principis de segle XX.

divendres, 16 de juny de 2017

Avui volem oferir-vos dos imatges de principis dels anys 70 del segle XX i les compararem amb els mateixos indrets a dia d'avui.

La primera és l'edifici de la Caixa Sabadell del carrer Bogatell, a esquenes del pas del ferrocarril.


Avui dia l'edifici encara es manté, ara bé com a BBVA després de la integració de les caixes i bancs amb altres entitats.


La mateixa postal antiga existen en versió blanc i negre. És la següent:



La segona imatge pertany al mateix indret, en aquesta ocasió enfilant-nos cap al sud pel carrer Montiu. A l'esquerra es torna a veure l'edifici de la Caixa Sabadell.


Avui dia l'edifici de l'entitat bancària encara manté la seva fisonomia, no obstant, l'eixample de cases d'estiueig va deixar pas a edificis actuals.


De igual mode, també tenim la versió en blanc i negre de la postal antiga. És la següent:



divendres, 9 de juny de 2017

La creu de Terme de Sant Pere de Reixac actual és fruit de diverses intervencions. La darrera va ser fa pocs anys, quan la creu de la columna es va trobar trencada al terra.

En aquell moment, Mn. Josep Maria va demanar a Paco Soriano, conegut per la seva vinculació amb l'associació Amics de Reixac, fer el que calgués per a retornar la creu al seu lloc.

El fet és que es pensa que la vareta de ferro interior de la creu es va rovellar amb els anys i va trencar el material exterior. No es descarta tampoc alguna mena de bretolada que va precipitar la seva pèrdua.

En Paco va demanar ajuda al seu amic Enric Ruiz Donaire que va tirar endavant el projecte amb l'ajuda del seu germà Gabriel, que va ser l'autor del motlle que es va fer servir per a l'actual creu. Aquest motlle es va elaborar mitjançant imatges de la creu trencada.

Val a dir que la creu que es va trencar era obra de Walter Cots Figuerola, que el 1947 va rebre l'encàrrec de fer aquesta creu, després que la original fos destruída durant la Guerra Civil espanyola

Comentar també que de la creu original, trencada durant la guerra, no s'ha trobat cap referència de la seva antiguitat.

El que sí que hem pogut trobar és una fotografia inèdita de l'any 1937 on es pot veure la columna original, sense la creu.


A la imatge es pot veure que la part superior de la columna és diferent a la que deu anys després va deixar en Walter Cots:




Si voleu saber més sobre la creu de 1947, cliqueu aquí.

divendres, 2 de juny de 2017

Es tracta d'una de les postals menys conegudes de Can Fàbregas, actualment una casa enderrocada.



dijous, 1 de juny de 2017

1 de Juny i nova postal, en aquest cas de la línia de ferrocarril de Sant Joan, a l'alçada de l'antic pas nivell de Mas Rampinyo, avui dia tancat a la circulació, des de que es va inaugurar el pas subterrani per a vehicles a l'alçada de les torres bessones.



divendres, 26 de maig de 2017

El Club Deportiu Montcada (C.D.M.) va ser fundat el 29 d'Abril de 1923 amb el nom de Sport Club de Montcada, encara que originalment el seu camí va encetar-se als Germans de les Escoles Cristianes.

Originalment, el 1923, el club mantenia una samarreta de color blau fosc amb el coll blanc. Els pantalons eren blancs i les mitges de color negre amb vetes horitzontals en color blanc.

Durant la refundació del club el 1934 es va formalitzar l'ús del color verd verd maragda a la samarreta, en honor als pins que envoltaven el camp. Els pantalons, al igual que les mitges van ser llavors de color negre.


Escuts d'abans i avui. Fons: www.cdmontcada.com

Passada la Guerra Civil el club va jugar a Segona Categoria arribant a ser subcampió el 1942 i assolint el títol la temporada 1949-1950.

El 1947, l'equip va fer canvis en el color de la samarreta, tot mantenint el color verd predominant, però amb el coll i els punys blaus, fent un homenatge a la desapareguda Penya Frescura.

A la temporada 1950-1951 el C.D.M. va ser subcampió de la Primera Categoria B, obtenint un ascens a Primera Regional, que el va portar donar el salt per primer cop a Tercera Divisió, la temporada 1953-1954.

És durant la meitat de la dècada dels anys 50 que trobem un cromo de la col·lecció d'escuts del campionat de lliga de la temporada 1955-1956, que promocionava la xocolata Grefer, l'any 1955:



El club verd i blanc es va mantenir a Tercera Divisió durant vuit temporades, fins 1961-1962, però va tornar a aquesta categoria el 1968-1969, 1969-1970 i 1977-1978.

Entrevista al vice-president del CDM, Francesc Lasús. 
Fons: Mundo Deportivo, Divendres 9 Agost 1968. 

Actualment el club vesteix samarreta i mitges de color verd esperança i pantalons blancs.

Com a resum de l'històric de participació podem dir que ha estat:

  • 11 cops a Tercera Divisió Grup 3 els anys 1978, 1970, 1969, 1962, 1961, 1960, 1959, 1958, 1957, 1956 i 1955.
  • 6 cops a Primera Catalana Grup 1 els anys 2015, 2014, 2012, 2011, 2010 i 2009.
  • 2 cops a Copa del Rei els anys 1970 i 1978.
  • 1 cop a Segona Catalana Grup 2 el 2016.


L'himne oficial del club es va inaugurar el gener de 2007 al nou estadi municipal de la Ferreria que s’acabava d’inaugurar. El grup d'havaneres l'Espringari, de la mà del seu membre Pere Farré, va composar l'himne, que va ser interpretat la coral del Centro Aguileño.

Des del 2011 el CD Montcada compta amb una versió rumbera de l'himne, fruit del grup La Pegatina i amb la col·laboració de Lluís Canut.

Versió de La Pegatina de l'himne del CD Montcada

Llistat de Presidents del C.D.M:

  • 1923 - 1923 - Vicenç Panisello.
  • 1923 - 1929 - Isidre Grau.
  • 1929 - 1936 - Narcís Bonet Urpí.
  • 1939 - 1940 - Jaime Vidales.
  • 1940 - 1941 - Francisco Lasús.
  • 1941 - 1942 - Agustí de Budallés.
  • 1942 - 1946 - Rafael Miranda
  • 1946 - 1947 - Tomàs Carbonell
  • 1947 - 1948 - Antoni Grau.
  • 1948 - 1950 - Indalecio Salvador.
  • 1950 - 1959 - Albert Riera.
  • 1959 - 1960 - Joan Navarra.
  • 1960 - 1961 - Albert Riera.
  • 1961 - 1961 - Antonio Ortega.
  • 1961 - 1971 - Agustí de Budallés
  • 1971 - 1977 - Antoni Gumbau
  • 1977 - 1978 - Ángel Soto
  • 1978 - 1978 - Joan Villahoz
  • 1978 - 1979 - Josep M. Agustí
  • 1979 - 1980 - Manuel Marín Martín ”Sevilla”
  • 1980 - 1981 - Ricardo Moya
  • 1981 - 1982 - ”Pepín” Garrido
  • 1982 - 2000 - Emilio Bermejo
  • 2000 - 2008 - Antonio Alcalá
  • 2008 - 2008 - Gonzalo Fresnedo
  • 2008 - 2009 - Emilio Artés
  • 2009 - ... - Modesto Sanchís ”Tato”

divendres, 19 de maig de 2017

Les següents dos imatges pertanyen a la dècada dels anys 20 del segle XX:

Imatge on al seu peu diu "Moncada | Alrededores" on surten fotografiats cinc persones en una zona desconeguda, probablement pels voltants de Vallensana o inclús la Font de Mitja Costa.


Imatge d'un gran grup en disbauxa que porta escrit al dors que va ser realitzada a la zona de Font Pudenta.


Són imatges que tenen entre 85-95 anys i que ens porten a un munt de reflexions substancialment profundes.

Pensem només en fer un viatge en el temps a aquest passat, fer-los una foto amb el mòbil i ensenyar-se-la tot intentant explicar-los que estaria bé pujar-la a Facebook, per exemple.

Ara pensem en viatjar al futur, d'aquí 85-95 anys i sense cap aprenentatge previ, assimilar el que ens puguin mostrar els futurs descendents.

Sense cap mena de dubte trobarem conceptes i objectes inexplicables, ja sigui per l'avanç o inclús pel retrocés tecnològic.

Missatges més recents Missatges més antics Pàgina d'inici